xkpts?

xkpts? totes les històries són ficció extretes del programa " xkpts?" de la Fundació Viure i Conviure de Caixa Catalunya


Història 1
Tot era a les fosques, vaig encendre el llum per veure que passava. Eren les 3 de la matinada, la música que venia de la plaça encara sonava. Entremig de tot aquell soroll es sentien unes veus. No em va ser gaire difícil reconèixer a qui pertanyien. Vaig mirar per la finestra i allà els vaig veure, a gairebé tota la colla: l’Anna, en Jaume, la Maria... Eren allà, en el seu món, un món tan petit on només habitaven ells i el seu gran governant, el cànnabis. Sí, el cànnabis els governava, els impedia divertir-se com els altres joves. El cànnabis només volia que es divertissin amb ell, allunyant-los de totes les altres amistats. Encara recordo aquella època en la que tots ho passàvem d’allò més bé pel simple fet d’estar junts. No necessitàvem res més, ningú no ens manava ni ens impedia gaudir de la vida, riure o fer mil i una coses més.Ja fa molt de temps que ens vam separar, jo i alguns altres vam decidir ser lliures mentre que ells van decidir viure enganxats en una teranyina de la qual els costaria molt desenganxar-se. Però potser no saben que aquesta teranyina és d’aquelles que quan més les toques més costa sortir-ne. El cànnabis és com una aranya, una gran aranya, amb la qual, quan mes hi jugues, mes t’atrapa i et fa presoner del seu parany.

Història 2
No siento nada, voy flotando en el aire... él y el ambiente, son dueños de mi cuerpo. Las luces brillantes fosforescentes... Camisetas, símbolos... gritos, caras... todos, todos pasan burlándose de mi vista... mi oído... mi tacto... Ya me he perdido, no hay luces, no hay nada, solo silencio... Mis manos actúan solas, el coche se abre, se desliza el suave volante por mis manos, me recuesto, miro hacia delante... nada... sigo moviéndome por voluntad del destino, nada me lleva... las ruedas giran y giran, se oye como rozan el asfalto... una curva, y de pronto... solo aire, ni fuerza, ni dolor, ni mucho menos voluntad...relajación, no siento nada... el agua invade mi cuerpo... reacciones lentas, me ahogo... no creo que vuelva... vuelve por unos instantes a mi la lucidez mental que tuve algún día... yo me conduje a esto. Lo sabia, todos lo sabían, había llegado... ahora solo tenía que dejarme llevar, a la oscuridad... como el humo a mis pulmones... como el relax de tantas y tantas veces llegó a mis músculos... no tengo voluntad.